dijous, 17 de juliol del 2008

El viatge s’acaba

67º 50’ Nord, 115º 08’ Oest. La genialitat de Nabokov ja va adonar-se que el veritable plaer humà es troba en les activitats que estimulen equilibradament tant l’intel·lecte com les emocions. A més de gran jugador d’escacs i porter de futbol sensacional, Nabokov va ser un entomòleg brillant, especialitzat en papallones –hi ha una espècie que porta el seu nom- i un escriptor de categoria universal. Amb la seva prosa subtil i elegant, sempre va defensar l’art i la ciència com a fonts del plaer autènticament humà, en tant que activitats que aporten la mesura adequada d’estímul intel·lectual i emocional.

Lluny de Nabokov, però tenint-lo present, he provat en aquest bloc de comunicar l’aventura científica que es du a terme a bord de l’Amundsen, buscant aquest equilibri, sempre difícil, entre intel·lecte i emoció. He mirat d’explicar la ciència que es fa a l’Àrtic, sovint remarcant la seva utilitat pràctica. De tota manera, la utilitat més important de la ciència, crec, és que el fet que permeti una certa comprensió del món i l’Univers en què vivim és capaç d’eixamplar el nostre intel·lecte i generar un plaer estètic profund. I sense això, difícilment hi hauria ciència ni cap de les seves aplicacions.

He mirat també de transmetre part de la dimensió humana de l’expedició, perquè, al final, a l’Amundsen hem conviscut 80 persones, cadascuna amb la seva tasca -no totes científiques però sí necessàries perquè la ciència tiri endavant-, cadascuna amb els seus neguits i la seva història particular. I perquè, no ho oblidem, la ciència la fan persones i el simple fet de conèixer-les fa la seva ciència més propera.

Durant aquestes tres setmanes he provat de llançar una corda més per sobre l’esquerda que separa la ciència de la societat, amb la idea de contribuir a la construcció, tan necessària, d’un pont entre les dues bandes. No sé encara si la meva corda ha arribat a l’altra banda, s’ha quedat a mig camí o m’ha caigut als peus. En qualsevol cas, el viatge s’ha acabat i ara li toca a la memòria gestionar sàviament els records, per evitar que es converteixin en boirines blanquinoses com les que atuïen els primers exploradors de l’Àrtic, i així poder inventar amb precisió les combinacions de paraules amb què seguiré, des d’ara, teixint aquest pont a partir de la meva experiència a bord de l’Amundsen.

Continuar llegint...

Per acabar, gel i disfresses gòtiques

67º 50’ Nord, 115º 08’ Oest. Durant tot el darrer dia de navegació l’Amundsen demostra la seva vàlua esberlant el gel que cobreix bona part de l’estret de Dolphin and Union. Ens dirigim a la comunitat de Kugluktuk, on ens passarem un dia i mig per descarregar tot el material científic i totes les persones. La descàrrega és llarga perquè es fa amb helicòpter, i l’helicòpter és petit, només hi caben quatre persones, el pilot i unes quantes capses.

L’única via per arribar a Kugluktuk des de la nostra posició és l’estret de Dolphin and Union que, gràcies als pocs vents i corrents que pateix, encara és cobert d’una capa sòlida i gruixuda de gel. Abans de travessar-lo, l’helicòpter s’enlaira per mirar de trobar la zona on el gel és més feble. Un cop decidida la ruta, l’Amundsen envesteix la banquisa a tota velocitat. Comença el terrabastall. Tot es mou i se sent el soroll de trons que produeix la quilla mentre rebenta el gel. És força curiós observar des de la proa com es produeix el trencament. El pes i la velocitat de l’Amundsen generen unes esquerdes que es propaguen en el gel més ràpidament que el vaixell i li obren camí. A les parts de gel submergides, les esquerdes apareixen sobtadament i, per algun efecte òptic, es veuen de color blanc, de manera que semblen el resultat d’alguna explosió submarina. Però el gel oposa resistència. Més d’una vegada l’Amundsen ha de fer marxa enrere i tornar a agafar embranzida per poder seguir obrint camí.

Al vespre, després d’un dia intens per al motor i agitat per als tripulants, arribem a Kugluktuk i se celebra la darrera nit de bar amb una festa de temàtica gòtica. La motivació i l’enginy de la gent són fascinants. El bar està decorat amb globus negres i un seguit de creus de ben bé un metre d’alçada escampades per tot el local, de les quals pengen corones de flors de paper. Hi ha collarets i braçalets de cuir i claus, llavis pintats de negre i ulleres al voltant dels ulls, guants trencats, tatuatges sinistres, vestits fets amb bosses de la brossa i, fins i tot, un cap rapat amb una clapa de cabell en forma de creu. Poca llum i la música, dura, fosca.

En algun moment de la nit la música canvia i sona una salsa. Hi ha gent que balla. Com si ho sabés, faig veure que no la sento, però em sento observat. No només això, sinó que se’m demana molt activament que balli la salsa que sona. Em costa un esforç titànic convèncer les meves demandants que els fets que el meu passaport digui que sóc espanyol, que sigui originari de la península Ibèrica i que la meva llengua materna provingui del llatí no impliquen necessàriament una capacitat innata o adquirida de ballar salsa. Ja m’he trobat altres vegades amb aquesta associació mental i, sempre, la constatació del seu incompliment produeix una certa aflicció que, en aquest cas, miro d’alleujar amb unes cerveses a compte meu. I la nit segueix, entre salsa i rialles gòtiques.

Continuar llegint...

dimecres, 16 de juliol del 2008

A Ulukhaktok

70º 43’ Nord, 117º 45’ Oest. Durant tot el dia d’avui hi ha una barca de l’Amundsen que va i ve d’Ulukhaktok, carregant i descarregant visitants de la comunitat. En principi, cap tripulant del vaixell no està autoritzat a visitar el poble. Després d’una espera ben llarga, trucades i converses, però, potser gràcies a la meva condició de periodista, aconsegueixo embarcar en el bot que es dirigeix a la costa i, després d’una travessa de cinc minuts entre rialles i crits adolescents, desembarco a la platja pedregosa d’Ulukhaktok.

El vent talla. Per tota la platja hi ha ossos arrodonits pel frec del vent i del mar que destaquen sobre el color fosc de les pedres. Hi ha algunes barques petites escampades per la platja. L’Aileen, una noia de 18 anys, i les seves germanes petites em donen la benvinguda i m’ofereixen un teixit que la seva àvia ha cosit a mà. El vent talla. Rebutjo el seu oferiment i m’acosto a una estructura de fusta que hi ha a la mateixa platja, de la qual pengen uns objectes de color carbassa intens. De prop, m’adono que es tracta de peixos oberts pel mig i sense espina que s’estan assecant a la intempèrie. Un cop secs, podran aguantar en perfectes condicions durant tot l’hivern. Són truites àrtiques, una espècie de peix característica de les altes latituds que està a mig camí entre la truita i el salmó, com testimonien la seva pell verdosa, tacada, i la seva carn carbassa.



Quan m’endinso en el poble un corb enorme, un dels animals clau en la cosmogonia inuit, aixeca el vol des de la teulada de l’església. El vent talla. Les cases, de fusta i elevades prop d’un metre del terra per superar l’acumulació de neu hivernal, estan molt separades unes de les altres. Evidentment no hi ha asfalt als carrers, si és que es pot distingir algun carrer en aquest terreny polsós. Hi ha poca gent al carrer. Tothom saluda amistosament, però. Potser els carrers els marquen les roderes dels quads que circulen a tota velocitat. Aviat m’adono que és el mitjà de transport urbà més utilitzat a Ulukhaktok. Les parets de les cases estan escrostonades, la pintura cau, hi ha deixalles per terra i tots els elements metàl·lics que hi ha a l’aire lliure, dipòsits i bidons, s’amaguen sota una capa aspra de rovell. El vent talla i aixeca pols. No recordo haver estat en un lloc tan desolat. Recordo el que una dona d’Ulukhaktok m’ha explicat fa unes hores a l’Amundsen, que, vivint ella i tenint una bona feina a Yellowknife, un poble de menys de 20.000 habitants, no va poder suportar l’enyorança i va haver de tornar al cap d’uns mesos. Haig de reconèixer, però, que hi ha una certa bellesa, potser estranya, que a mi sempre m’ha captivat en la decadència dels objectes humans sotmesos a uns elements naturals que, en aquestes latituds, són especialment ferotges. Entre un munt de ferralla rovellada, fustes i deixalles diverses, la lluïssor d’un parell de flors grogues em recorda que som a l’estiu.



Entro a la botiga d’artesania. Una dona molt amable m’ensenya guants, bosses, quadres i uns menuts óssos polars elaborats amb pell de foca. Malauradament, les presses i la precipitació de la meva incursió terrestre han fet que oblidés els diners a bord, de manera que, una mica avergonyit, em disculpo. La dependenta m’explica que ha obert a les 10 del matí pensant que tota la tripulació de l’Amundsen desembarcaria i compraria alguna peça d’artesania local. Em torno a disculpar i surto de la botiga. El vent talla. La meva visita fugaç a Ulukhaktok és a punt d’acabar, de manera que em dirigeixo cap a la platja, on m’ha de recollir el bot i tornar-me a l’Amundsen. El mústang taronja que em protegeix del vent també fa que no passi gens desapercebut i em sento observat per la poca gent que hi ha al carrer.



A la platja s’hi acumula la gent que ha de visitar l’Amundsen durant la tarda. El meu aspecte deu emetre el missatge que ho tinc tot controlat i que sé perfectament a quina hora ens vindran a buscar i així els ho faig saber. Al cap de tres quarts d’hora, però, encara no hi ha cap senyal del bot. Mentre esperem asseguts a les pedres, tot xerrant, un individu s’acosta cridant. Té un accent que em resulta difícil d’entendre, però, per la seva gesticulació, és ben clar que el que diu va en contra meva i que no és pas res de bo. Es mostra agressiu i indignat perquè constantment, diu, l’Amundsen passa per aquí a vendre coses i mai a comprar. Em pregunta, en un to amenaçador, quants milers de dòlars obtenim d’aquestes ventes. Acte seguit m’avia gesticulant amb el braç i s’allunya remugant encara tota mena d’improperis.

Quan és lluny, la conversa amb la resta de gent continua. Després d’aquesta visita el vent talla ara més que mai. Observo la gent del meu voltant i quan començo a perdre la sensibilitat a la punta del meu nas punxegut, comprenc perquè les races del nord tenen el nas pla i ben proper a la resta del cos.

Continuar llegint...

Ulukhaktok

70º 43’ Nord, 117º 45’ Oest. A primera hora del matí l’Amundsen fondeja a la badia que protegeix la comunitat inuit d’Ulukhaktok, un assentament d’uns 400 habitants situat la costa oest de l’illa de Victòria. Avui no s’agafaran mostres d’aigua, ni de gel, ni es filtrarà aire ni s’analitzaran resultats als ordinadors. L’activitat científica s’atura un dia. Avui l’equip científic de l’Amundsen es dedicarà a una activitat que sovint no rep l’atenció i els recursos que mereix, una activitat, però, que és fonamental per integrar la ciència en la societat. Avui l’equip científic de l’Amundsen es dedicarà a explicar la ciència que es fa a bord.

El projecte CFL, a més d’estar al cutting edge de la recerca oceanogràfica, és a dir, a la cresta de l’onada o al capdavant, dóna també importància a la comunicació d’aquesta recerca. Aquesta és la raó per la qual gent com la Lucy, jo mateix, i altres periodistes de tot el món hem tingut l’oportunitat de passar uns dies a bord de l’Amundsen i explicar què s’hi fa. Però, a més, el projecte CFL dóna una importància especial a la comunicació amb les comunitats locals perquè justament el seu objecte d’estudi és el lloc on aquestes comunitats han viscut sempre. Potser també per això, en una formalitat més moral que legal, l’equip de l’Amundsen ha demanat permís a les comunitats locals per poder solcar el seu territori i fer-hi recerca durant els 15 mesos que dura el projecte.



Poc abans de les 10 del matí arriben els primers visitants. Una dotzena d’adolescents desembarca i puja l’escala fins a la coberta d’estribord. Duen gorres al cap, auriculars a les orelles o penjant del coll, ulleres de sol esportives, cigarrets a les mans, i, esverats, s’agafen i s’empenten uns amb els altres, fan broma i riuen sorollosament. Entre ells, parlen en anglès. Comencen el recorregut per l’Amundsen durant el qual visitaran els laboratoris i veuran els aparells que s’utilitzen a bord. Els crida especialment l’atenció el cubell ple de crancs i estrelles de mar que han preparat la Heike i la Mylène i el gust fort i salat del zooplàncton que els deixa tastar en Gerald. Els canvis màgics de color que succeeixen als tubs d’assaig del laboratori de nutrients els arrenca exclamacions d’admiració i aplaudiments. Acabada la visita, devoren les galetes que ha preparat la Joël, una delícia en tota regla, i tornen cap a Ulukhaktok. Durant tot el matí van passant nois i noies de la comunitat, d’edats compreses entre els 10 i els 16 anys. En alguns, les seves arribades emocionades i les seves sortides a contracor fan pensar que la visita no els ha interessat només com una manera de trencar la seva rutina.



Havent dinat arriba el torn de la gent adulta. La visita dura unes dues hores i és més reposada, d’acord amb el seu propi ritme, hormonalment menys bulliciós que el dels adolescents. Després arriba el sopar i, més tard, en C. J., el cap científic de l’expedició, explica en una xerrada il·lustrada amb imatges i diagrames la recerca que es du a terme en el projecte CFL i els seus objectius. El torn de preguntes és llarg i exhaustiu. La gent d’Ulukhaktok està interessada a saber com han evolucionat la temperatura de l’aigua, el gruix del gel, els corrents, les poblacions de foques i balenes i molts altres aspectes relacionats amb el seu entorn.



Després de la xerrada, parlo amb la Janine, una dona gran que des de l’escola de la comunitat dóna classes de llengua i cultura inuit als estudiants. La Janine encara recorda, quan era petita, haver viscut en iglús sobre el gel de la manera tradicional a partir del que es podia pescar i caçar i ben poca cosa més. Ara, diu, les coses són molt diferents. A totes les llars d’Ulukhaktok arriba la televisió per satèl·lit i a la seva pista d’aterratge arriben avions sis cops per setmana, de manera que a la botiga de queviures es pot comprar de tot: pollastre, llet, mel, melmelada, pa, vedella, verdures. Tot força car, això sí, a causa del transport. Però més car és moure persones. 1.000 dòlars fins a Inuvik i 2.000 fins a Yellowknife. Això és el que han de pagar, com a mínim, els habitants dUlukhaktok si volen anar a algun altre lloc habitat. La Janine també constata que el seu entorn està canviant. A l’estiu arriben a la zona ocells que no s’hi havien vist mai i el gel cada vegada és menys segur. Ara ja no hi ha ningú que hi visqui durant l’hivern, diu, és massa perillós. I, a més, la gent jove no està interessada en l’estil de vida tradicional, però la majoria tampoc no té feina estable. Viuen de feinetes que van fent, la majoria en empreses del govern, o, senzillament, no treballen. Curiosament, però, la Janine explica també que la poca gent que té la voluntat i la duresa suficient per mantenir l’estil de vida tradicional basat en la caça i la pesca, pot arribar a guanyar força més diners que la resta mitjançant la venta de pells.

Continuar llegint...

dimarts, 15 de juliol del 2008

Quinuitug i les rates del gel

70º 43’ Nord, 117º 45’ Oest. És curiós com a tot arreu hi ha alguna espècie d’animal oportunista i resistent que sap viure i proliferar en grans quantitats a partir dels recursos existents, siguin quins siguin, deixalles incloses. I potser per aquesta raó se’ls compara amb les rates. A les ciutats costaneres de tot el món, les gavines s’han guanyat l’apel·latiu de rates del mar. La Barceloneta n’ofereix un exemple amb la imatge no poc freqüent d’una gavina devorant un colom mort. A l’Àrtic aquest paper el representa la foca anellada, com la que fa uns dies va visitar fugaçment l’Amundsen.

La foca anellada passa la major part dels seus gairebé quaranta anys de vida sota l’aigua. Utilitza les seves urpes per mantenir forats per respirar a través del gel i per excavar refugis per a les seves cries. És capaç de submergir-se durant vint minuts fins a cent metres de profunditat per buscar peixos i mol·luscs. Tot i ser un animal que constitueix l’aliment predilecte de caçadors tan eficaços com els óssos polars i les orques, prolifera de manera que els seus exemplars es compten per milions, i la clau de la seva supervivència és la solitud. Les foques anellades joves s’emancipen molt aviat de la llet materna i s’espargeixen per la costa i la vora de la banquisa. És curiós que, contràriament a l’estratègia gregària habitual, en un hàbitat essencialment buit com l’Àrtic, la solitud sigui una bona manera de sobreviure.

Una vegada es va trobar una orca que havia mort asfixiada per una foca mentre 24 foques més omplien el seu estómac. Aquesta mort per golafreria és impensable que es produeixi a causa de les foques anellades, perquè la seva solitud evita que les orques les acorralin com ramats de bestiar i les devorin una rere l’altra, com sí que, efectivament, fan amb altres espècies de foca. Als óssos també els cal una despesa energètica extraordinària per recórrer les distàncies de més de cent quilòmetres diaris que els calen per trobar-se amb una foca anellada, una presa, a més, ràpida i astuta. I per això els primers caçadors europeus, havent-les desestimat com a preses de caça per l’enorme quantitat de temps i energia que requeria la seva captura, les van anomenar rates del gel.

Si hi ha algú a l’Àrtic que té temps i paciència aquests són els inuit. Els caçadors inuit poden passar hores a -40ºC, immòbils a la vora d’un forat al gel, esperant que les foques surtin a respirar. La foca no només els proporciona carn per menjar i pell per abrigar-se, sinó que amb les seves potes es fabriquen pinzells i amb certes parts de la seva pell es construeixen unes cordes que, a diferència de la majoria de materials sintètics, conserven la flexibilitat sense trencar-se encara que la temperatura baixi per sota de -50ºC. Una vegada més els milers d’anys de coevolució en aquest ambient han dotat els inuit de la característica necessària per caçar aquestes foques, la seva paciència llegendària o allò que ells anomenen quinuitug. Una paciència que no consisteix en el simple fet d’esperar, impossible a -40ºC i envoltat dels udols esmolats del vent, sinó que requereix una mena de fusió amb el paisatge fins arribar a formar-ne una part essencial i una acceptació profunda dels fils amb què el temps teixeix la xarxa delicadíssima que connecta tots i cadascun dels habitants de l’Àrtic. Una paciència que, si es vol, també és la versió àrtica i poètica de la llei estadística que estableix que per tal que dues solituds errants es trobin només cal temps.

Continuar llegint...

dilluns, 14 de juliol del 2008

Insomni, fantasmes i animals

71º 04’ Nord, 121º 43’ Oest. Porto dues hores regirant-me al llit sense poder dormir. El soroll i la vibració dels motors de l’Amundsen, que fins ara m’havien servit de cançó de bressol, només em molesten. Potser estic nerviós perquè d’aquí a pocs dies abandonaré el vaixell i s’acabarà l’aventura àrtica. Potser és la inactivitat física que em neguiteja, cosa que es podria solucionar fent ús del gimnàs de quatre metres quadrats i tres màquines que hi ha a la coberta d’estribord... no ens enganyem, però, mai no he estat home de gimnàs. O potser estic acusant l’excés de son dels primers dies a causa del jet lag i l’estrès laboral i personal previ al viatge. En qualsevol cas, decideixo que estar al llit sense fer res és absurd, així que m’aixeco i surto a coberta.

A les dues de la matinada el Sol brilla i l’ambient és fresc i agradable. Aquesta nit, si és que es pot dir així, hi ha una inactivitat poc usual. El més normal és que durant les 24 hores del dia hi hagi sarau científic a coberta: xarxes de zooplàncton, sediments, bombes de tori, rosetes de nutrients, etc. Avui, però, hi ha una quietud reconfortant. Les 6.000 tones de l’Amundsen llisquen amb suavitat sobre un mirall d’aigua. Es poden veure, lluny, entre bromalles de color malva, els penya-segats de la punta sud de l’illa de Banks. Em dirigeixo cap a la proa i provo d’imaginar-me com seria tot plegat sense Sol. Potser faria més fred i segur que l’ambient m’intimidaria una mica més. Una llegenda marina que corre per l’Amundsen explica que el fantasma de Sir John Franklin ronda encara pel vaixell. I és que l’Amundsen, abans d’anomenar-se així i dedicar-se a la recerca, era l’encarregat de guiar vaixells de càrrega a través de l’arxipèlag canadenc i el seu nom era Sir John Franklin, en honor del llegendari explorador britànic que es va perdre fa més d’un segle i mig, provant de trobar el pas del nordoest que comunica l’Atlàntic amb el Pacífic, durant la que probablement sigui la més mítica expedició a l’Àrtic.



Escombro amb la mirada el mar a la recerca de sortidors que indiquin la presència de balenes. Fa uns dies una balena de Grenlàndia, la més freqüent en aquestes aigües, ens va regalar, de lluny, la imatge de la seva cua sortint de l’aigua. I al cap d’uns instants una foca va emergir fugaçment al costat del vaixell, va donar una llambregada al casc vermell de l’Amundsen i, en menys de cinc segons, va tornar a submergir-se. Mentre recorro amb els ulls la superfície llisa de l’aigua esperant algun indici de vida salvatge, m’imagino que tot és fosc i deixo créixer la llegenda del fantasma de Franklin. Que creixi i es multipliqui, penso, a veure on em porta. I així passo un temps indeterminat fins que, de sobte, una veu greu esquinça el silenci. Un calfred com un llamp em recorre l’espinada i, durant un instant, no goso girar-me. Hola, torna a dir en Trevor.

Provant d’amagar l’ensurt, el saludo mentre senyala els penya-segats llunyans de l’illa de Banks i m’explica que aquell és el seu territori de caça. En Trevor viu, juntament amb poc més de cent persones, a Sachs Harbour, l’únic poble de l’illa, que fa uns 70.000 quilòmetres quadrats, gran part dels quals estan coberts durant aquesta època de l’any per herba tendra i flors de colors. En Trevor m’explica que des d’uns anys ençà s’estan caçant a l’illa espècies d’animals que no s’hi havien vist mai, sobretot aus i peixos que cada vegada, penso, s’aventuren més al nord perquè la temperatura, més suau, així els ho permet. Mentre, amb una barreja de son i excitació, torno cap a la cabina, m’adono que aquest tipus de declaracions espontànies com la d’en Trevor tenen potser més valor que els resultats de les enquestes oficials que el govern canadenc fa a les comunitats locals, en què se’ls demana els canvis que observen al seu entorn i que, d’alguna manera, com qualsevol enquesta, es poden dirigir. Sigui com sigui, no falten testimonis que coincideixin a senyalar que alguna cosa està canviant a l’Àrtic.

Continuar llegint...

diumenge, 13 de juliol del 2008

La bomba física

70º 53’ Nord, 122º 45’ Oest. La vida a l’Amundsen es divideix en períodes de 6 setmanes anomenats, per una raó que encara ningú no ha estat capaç d’aclarir-me, legs. Dijous vinent s’acaba la leg 9 i la majoria de científics a bord (uns 40), així com la majoria de la tripulació (uns 30), abandonen el vaixell i són substituïts. La majoria dels científics amb els quals he conviscut durant aquesta darrera meitat de la leg 9 es dediquen, fonamentalment, a estudiar la part biològica de l’Àrtic. En aquests moments, a l’Amundsen, es poden comptar amb els dits d’una mà els científics que n’estudien la part purament física. Una d’aquestes persones és la Sílvia, una argentina nòmada que actualment està acabant el seu doctorat sobre oceanografia física a la Universitat de Miami.

La Sílvia està interessada a mesurar i modelitzar el flux de CO2 des de l’aire de l’atmosfera fins a l’aigua de l’Oceà Àrtic, considerant només la part física del problema És a dir, pretén mesurar la quantitat de CO2 que l’aigua absorbeix de l’aire i estudiar de quines variables físiques depèn aquesta quantitat, sense tenir en compte el CO2 absorbit pel fitoplàncton. Això és el que s’anomena bomba física de CO2. Per aconseguir-ho, la Sílvia utilitza tres dispositius: un aparell que mesura la quantitat de CO2 a l’aire, una torre amb una estació meteorològica situada a la proa del vaixell que recull les dades de temperatura, pressió, humitat i velocitat del vent, i un aparell anomenat LAWAS que, mitjançant una sèrie de raigs làser, mesura el pendent de les onades, és a dir, la forma de la superfície de l’aigua.



L’objectiu final de totes aquestes mesures, com el de la major part de la ciència que es fa a l’Amundsen, és elaborar un model que tingui capacitat de predicció, és a dir que, donades unes certes condicions, permeti calcular l’intercanvi de CO2 aire-aigua que es pot esperar. Aconseguir aquest model no és difícil com sembla, sinó que ho és molt més. La gran quantitat de factors que intervenen en el procés es combina amb unes equacions matemàtiques endimoniades. És, d’alguna manera, com predir el temps a llarg termini. Per molt acurades que siguin les observacions i els models, les equacions matemàtiques necessàries per descriure el sistema contenen unes limitacions intrínseques molt difícils de resoldre. Actualment hi ha tres tipus de models per descriure el flux de CO2 aire-aigua, basats, respectivament, en la velocitat del vent, la turbulència de l’aire i els pendents de les onades. La Sílvia espera aportar nova informació que permeti millorar aquests models, mesurant les aigües fredes que solca l’Amundsen perquè són precisament aquestes aigües les que tenen més capacitat d’absorbir gasos. I és així a causa de la seva baixa temperatura.



Per entendre per què l’aigua freda accepta més gas cal saber que la temperatura no és més que una mesura del moviment de les molècules d’un cos. Qualsevol objecte que es troba a més de -273ºC, la temperatura mínima temperatura possible, està format per molècules que vibren, més intensament com més alta és la temperatura. Per tant, en l’aigua freda, sense tenir en compte corrents ni onades, les molècules d’aigua es mouen, o vibren, més lentament que en l’aigua calenta. Quan una molècula de gas s’apropa a la superfície de l’aigua, li és més fàcil penetrar una paret de molècules que es mouen lentament que no pas una barrera de molècules movent-se frenèticament. És com si col·loquem unes quantes persones davant d’una porteria i fem que moguin els braços contínuament. Com més ràpidament els moguin, més difícil serà marcar un gol amb una pilota a la porteria.




Si aquests models funcionen correctament, es poden integrar en models més generals de circulació atmosfèrica que, al seu tomb, es poden integrar en models climàtics encara més generals. És a dir que, finalment, el que es pretén és determinar la contribució de la capacitat dels oceans per absorbir CO2 en l’evolució del clima global. Una tasca interessant donat el nostre escenari d’augment de CO2 atmosfèric, i, sens dubte, tant difícil com ambiciosa.

Continuar llegint...

dissabte, 12 de juliol del 2008

Kirk i el tori-234 o la connexió Hemingway

71º 02’ Nord, 123º 18’ Oest. En Kirk és un apassionat de la radioactivitat. Fa més de trenta anys que, com un detectiu, segueix la pista a tota mena d’elements radioactius per les aigües fredes del planeta. És un veterà de l’Àrtic. Ha navegat en vaixells canadencs, americans i russos -en els quals fins i tot l’activitat científica ha de passar uns tràmits burocràtics kafkians-, sempre a la recerca dels seus estimats elements radioactius. La radioactivitat que busca en Kirk no prové de materials ultratòxics de color verd fluorescent ni de les centrals nuclears, sinó que és natural i molt més abundant del que pensem. La majoria de materials que ens envolten contenen elements radioactius: les parets de casa nostra, l’asfalt que trepitgem cada dia, moltes roques i fins i tot aliments que ingerim.

Que un element sigui radioactiu només vol dir que no és estable i que en un cert període de temps, més o menys llarg, emetrà energia i es transformarà en un element diferent. Aquesta energia pot ser emesa en forma de radiació, és a dir, llum (visible o no), o en forma de certs tipus de partícules microscòpiques. En això es basen, per exemple, els estudis que permeten determinar l’edat de certs objectes analitzant el seu contingut de carboni-14, un element radioactiu present a tots els éssers vius, inclosos nosaltres mateixos. Actualment, en Kirk està interessat en el tori-234, un element que prové de la desintegració de l’urani-238, i que té unes característiques molt peculiars. L’urani-238 es troba àmpliament distribuït per tot el planeta i és també present a l’aigua de mar, de manera que el tori-234, producte seu, també es troba a l’aigua dels mars i oceans. A l’aigua de mar, el tori-234 adopta una configuració que el fa elèctricament enganxós, especialment amb les partícules d’algunes centèsimes de mil·límetre que provenen d’éssers vius (plàncton, peixos i altres). De manera que si hi ha petites restes de matèria orgànica a l’aigua, el tori-234 s’hi enganxarà. I gràcies a la seva radioactivitat, el tori-234 és molt fàcil de detectar.

L’activitat d’en Kirk consisteix a mesurar la quantitat de tori-234 que s’enfonsa a l’aigua per calcular, finalment, quina quantitat de matèria orgànica s’està enfonsant. Això és important per avaluar la capacitat de la bomba biològica de carboni de l’Àrtic, és a dir, la capacitat de l’Oceà Àrtic per captar CO2 de l’atmosfera i enviar-lo cap al fons del mar en forma de matèria orgànica morta. Alguns estudis ja senyalen que a l’Àrtic l’eficiència d’aquest mecanisme és força més alta que no pas a les aigües temperades i càlides del planeta. És a dir que a les aigües fredes de les zones polars és on es produeix la captació més important de carboni de l’atmosfera. En Kirk continua treballant per saber exactament com funciona aquesta bomba i quin és el seu potencial.

Diumenge passat a l’hora de sopar vaig coincidir a taula amb en Kirk. El sopar dels diumenges és especial, hi ha un menú selecte -en aquest cas a base de magret d’ànec fumat i enfilalls de rap i llagostins- tothom vesteix amb certa elegància i és permès de beure vi -una ampolla entre dues persones com a màxim. Per gaudir de la vetllada vaig seleccionar un reserva de cabernet sauvignon xilè per compartir amb la Lucy, l’altra periodista a bord. Compartir una ampolla de vi amb la Lucy significa que ella en beurà, a tot estirar, mitja copa. L’atzar va voler, a més, que la persona que havia de compartir el vi amb en Kirk no es presentés a causa d’un brot sobtat de febre. Així que en Kirk i jo vam anar tirant del meu cabernet xilè i del seu syrah australià fins que ens vam quedar sols a la taula amb l’assortit de formatges final.

La conversa va volar des dels millors restaurants de Nova York fins al Bulli, on en Kirk va vibrar amb els aires aromatitzats i la resta de filigranes d’Adrià. En algun moment, com no podia ser d’altra manera, vam deturar-nos a l’Àrtic, aquesta terra feréstega i encisadora, a les històries dels primers exploradors i a la literatura èpica que havien generat, i vam derivar cap a la literatura de personatges en perill, cada acte dels quals està estrictament lligat a la seva supervivència, i, en aquest context, no va trigar gaire a aparèixer la prosa límpida de Hemingway. Per sobre de l’hule blavós de les taules del menjador, els ulls d’en Kirk brillaven mentre m’explicava que el seu pare havia estat a la Segona Guerra Mundial i que, durant mesos, havia estat el proveïdor de tabac i whisky de Hemingway. I vam brindar per Hemingway i per tots els vells i tots els mars, i perquè el Sol també sortia, i per la sirena de l’Amundsen, que tampoc no sabíem per a qui tocava, i, més tard, quan em dirigia a la meva cabina mentre el Sol de mitjanit entrava de biaix per les finestres de l’Amundsen, em vaig sentir absurdament commogut per trobar-me a només dues persones d’algú que es va etzibar un tret al cap fa gairebé mig segle, després de passar-se una tota una vida buscant, i trobant, combinacions enlluernants de paraules amb què descriure el coratge humà.

Continuar llegint...

divendres, 11 de juliol del 2008

Dolç i salat II

71º 42’ Nord, 126º 29’ Oest. Si afegim sal a l’aigua, el procés anterior canvia radicalment. Fins arribar als 4ºC, el procés de refredament de l’aigua marina és semblant al de l’aigua dolça. Per sota d’aquesta temperatura, però, la sal fa que l’aigua més freda segueixi sent més densa i mantingui la tendència a enfonsar-se per deixar pas a l’aigua menys freda de sota seu. De manera que en el cas de l’aigua de mar, la circulació no s’atura i els primers cristalls de gel es formen en moviment.

Aquests cristalls primerencs tenen forma de disc, mesuren entre 2 i 3 mil·límetres de diàmetre i com que són menys densos que l’aigua, com tot el gel, s’acumulen flotant a la superfície. Poc a poc, els cristalls es van unint i van formant una capa fina de gel transparent que, a mesura que augmenta de gruix, passa per tonalitats grisoses fins arribar al blanc. En aquests moments el gel té entre 10 i 15 centímetres de gruix. El seu color blanc, enlloc de transparent, és degut al fet que el gel s’ha format mentre l’aigua estava en moviment i els cristalls han cristal·litzat en direccions diferents, de manera que l’estructura irregular reflecteix gairebé tota la llum que els arriba.

Els inuit expliquen que en aquesta primera etapa de formació, la capa de gel que cobreix el mar, d’uns pocs centímetres de gruix, és increïblement flexible. Tant que es pot deformar seguint el moviment de les onades i, fins i tot, suportar el pes d’una persona sense trencar-se, tan sols ondulant-se com un llit elàstic. Ara bé, si es vol caminar per sobre d’aquest llit elàstic de gel, cal no parar de caminar. Una estada excessivament prolongada al mateix punt provocaria, degut al pes, una deformació cap avall massa gran que podria acabar trencant el gel.

Un cop formada aquesta primera capa, continua el procés de congelació per acumulació de gel a la seva part inferior. Aquest nou gel es forma més ordenadament, té una estructura més regular i pot assolir, en un hivern, fins a prop de dos metres de gruix. Per una sèrie de processos relacionats amb la sal, la superfície inferior d’aquest gel adopta una forma com de punxes dirigides cap a avall, d’uns quants centímetres de longitud, que s’anomenen dits. Aquesta estructura és fonamental perquè serveix de refugi a molts animals, petits, que sense ella serien devorats totalment pels seus depredadors. A més, és aquí on s’acumulen les algues que tant interessen a alguns dels científics de l’Amundsen, aquelles algues que són les primeres que reben la llum del Sol quan el gel es comença a fondre durant la primavera i que representen, per tant, el primer signe d’activitat de la cadena alimentària.

Una altra característica curiosa del gel marí és que durant la formació dels cristalls, la sal no té cabuda en la seva estructura i és expulsada fora del gel. Una part d’aquesta sal s’acumula en menudes cavitats i esquerdes que es formen en l’estructura del gel i la resta va a parar a l’aigua. Per tant, el gel marí no és salat, a no ser que, en tastar-lo, es topi amb una d’aquestes bosses de sal. D’aquesta manera, l’aigua immediatament inferior al gel és molt més salada que la resta. I aquest és un dels paràmetres que més interessa als científics que estudien els animals que es refugien en aquesta zona i les algues que s’hi formen, perquè es tracta d’una zona amb condicions realment peculiars, ben diferents de la resta d’aigua.

Si a la formació de gel en aigua salada, afegim ara onades, el procés canvia notablement. Però això és ja una altra història.

Continuar llegint...

Dolç i salat I

71º 42’ Nord, 126º 29’ Oest. Quan ens imaginem un lloc fred de veritat sempre veiem neu o gel, generalment de color blanc, independentment de si visualitzem terra ferma, un llac o el mar. Però la realitat és ben diferent. D’ambients freds amb gel i neu n’hi ha de molt diferents. El gel que es forma en un llac i el gel que es forma al mar només tenen en comú que estan formats per àtoms d’hidrogen i d’oxigen, és a dir, aigua. Pel que fa a la resta, no tenen res a veure. La sal i les condicions variables del mar fan la diferència.

L’aigua és el líquid més important que coneixem, cobreix gairebé tres quartes parts del planeta i és part fonamental de tots els éssers vius, arribant en alguns casos a representar fins el 90% de la massa d’alguns organismes. Però és un líquid ben estrany, comparat amb la resta. Quan arriba l’hivern a l’alta muntanya, l’aire és el primer que es refreda, de manera que l’aigua dels llacs es refreda gràcies al contacte amb l’aire a través de la seva superfície. A mesura que l’aigua de la superfície del llac es va refredant, es torna més densa i s’enfonsa, cedint el seu lloc a l’aigua més càlida de baix. Aquesta nova aigua també es refredarà per contacte amb l’aire, s’enfonsarà i serà substituïda per aigua inferior no tan freda. I és amb aquest esquema de circulació que la temperatura de l’aigua del llac va baixant. Fins aquí, res estrany, això és el que passaria amb qualsevol altre líquid.

Quan la temperatura de l’aigua arriba a 4ºC, però, tot canvia de sobte. Per sota d’aquesta temperatura, l’aigua que es refreda no augmenta de densitat sinó tot el contrari, esdevé més lleugera i, per tant, s’acumula a la superfície. Així que per sota dels 4ºC, s’acaba la circulació i l’aigua s’estratifica, de manera que l’aigua més freda és sempre la que està en contacte amb la superfície. I aquesta capa superficial d’aigua és la que se seguirà refredant gràcies al contacte amb l’aire fins arribar als 0ºC i glaçar-se. Com que el glaç es forma en condicions de calma i d’aigua estratificada, ho fa seguint una estructura microscòpica ordenada que li proporciona regularitat i transparència, de manera que la seva aparença és semblant a la del vidre. És gràcies a aquesta propietat tan curiosa, que es manifesta per sota dels 4ºC, que l’aigua dels llacs sota la capa de gel superficial es manté en estat líquid entre 0ºC i 4ºC i permet l’existència de peixos i altres éssers vius. I també gràcies a ella es pot gaudir del plaer de patinar sobre la superfície llisa d’un llac glaçat, cosa més aviat difícil de fer sobre les irregularitats del gel marí.

Continuar llegint...

dijous, 10 de juliol del 2008

Myriam

71º 17’ Nord, 127º 45’ Oest. La Myriam és de Rimouski, un poble d’uns 40.000 habitants situat a la riba del riu Saint Laurent, 450 quilòmetres al nord-est de la ciutat de Quebec. És esvelta, prima, té la pell fina i unes quantes pigues a les galtes. Els seus ulls, d’un blau una mica més clar que el mar, projecten una mirada brillant. La Myriam estaria a la part alta d’una classificació regida pels cànons actuals de bellesa. Les arracades que porta a les orelles, el nas i el llavi inferior amb prou feines aconsegueixen endurir el seu aspecte. Tampoc no ho fan els tatuatges que decoren els seus braços i cames, ni el ganivet que porta sempre penjat al cinturó. El que endureix el seu aspecte és, crec, el gran nombre de vaixells de càrrega on ha treballat, sempre en la posició laboral més rasa.

La Myriam acaba de fer 31 anys i li agrada la vida al mar. S’hi va dedicar perquè li permet viatjar i disposar de temps lliure, ja que de cada 12 setmanes se’n passa 6 a bord d’un vaixell i 6 de vacances. Va començar a navegar com a cadet en vaixells de càrrega, en alguns dels quals era la primera dona que hi treballava. Recorda aquesta època amb el sentiment reconfortant que proporciona la certesa de saber que forma ja part del passat. Però, admet, no va ser fàcil. Va haver d’aprendre a fer-se respectar i a suportar la solitud de no tenir cap amic a bord amb qui compartir els mals moments, que, en travesses d’uns quants mesos de durada, poden ser força freqüents.

A l’Amundsen, però, la situació és molt diferent. L’ambient científic, diu, és estimulant, i, a més, a la tripulació hi ha un nombre important de dones, com per exemple la capitana. A l’Amundsen la Myriam s’encarrega de les feines de coberta: mou grues, estira cordes, tanca comportes, recull material, arregla avaries i fa mil activitats més, la majoria amb grans requeriments de força física. I ho fa a la perfecció. No té cap interès a progressar laboralment. És feliç en aquesta situació i, tot i tenir parella estable, ell també mariner, no es planteja de moment allò d’establir-se i formar una família.

La vida al mar, però, té cops amagats. Fa uns anys va morir el seu pare i ella, embarcada, no va poder tornar a casa fins al cap d’unes setmanes, que se li van ser eternes i les més dures de la seva vida. En la resta de moments difícils, la Myriam en té prou, diu, amb desplaçar-se fins al seu punt preferit del vaixell, la part més posterior de la popa, al final de la coberta de l’helicòpter. És la superfície descoberta més gran del vaixell i també el punt en què menys se sent la remor del motor i més, el mar i el vent. I des d’aquest punt respira i admira a través del blau dels seus ulls lleugerament més clars que el mar la visceralitat amb què la natura es manifesta als fiords de l’Àrtic canadenc oriental. I això, diu, la consola de gairebé tots els mals.

Continuar llegint...

dimecres, 9 de juliol del 2008

Un acudit que expliquen els inuit

Per quins membres estan formades les famílies inuit?


Per un pare, una mare, un fill, una filla i un antropòleg.

Continuar llegint...

Observant el gel

75º 03’ Nord, 125º 29’ Oest. Si et mires el gel des de lluny, sembla una massa blanquinosa i uniforme semblant a un desert. Quan t’hi acostes i el trepitges, però, comences a detectar-hi irregularitats, parts que reflecteixen menys la llum, plaques recents que semblen vidres gegants, zones cobertes d’aigua que amb algunes llums assoleixen un blau turquesa semblant al de les platges tropicals. Si, a més, agafes mostres de gel i les analitzes i n’estudies els components i proves d’entendre el seu paper en l’ecosistema àrtic, la seva riquesa et pot desbordar.

Perquè, per començar, no tot el gel és igual. Hi ha gel anual que es forma durant l’hivern i es fon a l’estiu. És de color blanc i acostuma a formar àrees baixes i planes de no gaire gruix. El gel multianual, en canvi, no es fon sinó que es va acumulant hivern rere hivern. Es tracta d’un gel més dens que l’anual, d’un color turquesa clar, que pot formar estructures de diversos metres d’altura que el vent esculpeix a l’atzar amb formes sorprenents. La primera funció del gel és la de refugi. La supervivència de les cries del peix que representa el 90% de tot el peix de l’Àrtic, el bacallà àrtic (Boreogadus saida), per exemple, depèn directament de la protecció que troben sota el gel. Sense gel, nedarien a la deriva i serien engolides amb facilitat per animals més grans, cosa que posaria en dubte la viabilitat de l’espècie. El bacallà àrtic té un valor gastronòmic força pobre, però representa la connexió principal entre el zooplàncton i els nivells superiors de la cadena alimentària de l’Àrtic.



En segon lloc, al gel hi ha coses. Per això, quan hi desembarquem, l’activitat de l’equip de l’Amundsen especialitzat en el gel és frenètica. Primer cal carregar les capses i les eines, que no són precisament lleugeres, fins al punt de mostreig. Un cop allà, comença la perforació. Amb les eines i màquines perforadores, els científics obtenen unes mostres de gel cilíndriques, algunes de les quals es preserven completament, mentre altres són tallades a rodanxes més petites allà mateix. Aquestes mostres de gel són interessants per diverses raons. Una part de l’equip està interessada a analitzar-ne la composició química, per detectar la presència de contaminants com el mercuri o altres metalls. Altres volen estudiar l’activitat de les comunitats d’algues que habiten el gel, i que són les primeres en activar-se després dels mesos foscos de l’hivern, perquè la seva situació al gel els permet rebre els primers raigs de Sol, abans que el fitoplàncton de l’aigua. Darrerament, a més, s’ha observat que aquestes algues produeixen uns carbohidrats anomenats EPS (substàncies exopolimèriques), la finalitat dels quals és encara desconeguda. Un cop perforat el gel, també s’agafen mostres de l’aigua que hi ha just a sota, amb la qual es duran a terme les mateixes anàlisis.





Però, és clar, tot això no es pot fer sobre el gel. Per tant, cal carregar les mostres de gel a les capses i tornar-les a l’Amundsen. Allà, totes aquestes mostres s’emmagatzemen al laboratori de gel, un contenidor a la popa del vaixell que es manté a una temperatura de -25ºC. I per si això no fos prou, l’Amundsen disposa encara de diversos congeladors capaços de mantenir la temperatura a -80ºC.

Continuar llegint...

dimarts, 8 de juliol del 2008

Irrompre al gel

75º 03’ Nord, 120º 23’ Oest. Després de travessar l’estret de McLure de sud a nord i fer mesures en una zona que mai no ha estat estudiada abans, ens dirigim cap a l’est, al gel que bloqueja l’estret. L’objectiu és desembarcar-hi i agafar-ne mostres. No és una operació senzilla perquè en aquesta època el gel és especialment perillós. Comença a fondre’s, es formen esquerdes i zones de poc gruix que poden cedir sota el pes d’una persona. A més, hi ha els óssos. Per això dues de les dotze persones que som a punt de desembarcar al gel van armades amb rifles.

Després d’un vol de reconeixement amb helicòpter, l’Amundsen s’apropa poc a poc a la banquisa. Quan hi és ben a prop, no s’atura sinó que segueix empenyent les seves 6.000 tones contra el gel. Primer, la part inferior de la proa llisca sobre el gel i se sent un so de fregament, com de trineu gegant. Després, la quilla comença a esberlar el gel, notem una sèrie de sacsejades que fan vessar les cubetes dels experiments amb fitoplàncton que hi ha a la coberta de proa, tot tremola i se sent una mena de tro, com si una superfície gegantesca de metall ondulés al vent. L’Amundsen s’atura i fa marxa enrere, deixant a la vista el gel esbocinat i un passadís d’aigua fosca en què s’arremolinen, com teles de seda transparent, les restes de les plaques de gel més fines. Després de retrocedir, l’Amundsen repeteix l’embestida. De nou el lliscament, les sacsejades i el tro. Aquesta operació es repeteix fins a set vegades, per tal de garantir que el vaixell penetri uns 300 metres a la banquisa, on el gel és més gruixut i, per tant, més segur.



Quan s’atura definitivament el vaixell, en grups de quatre ens col·loquem en una gàbia que, en pocs segons, una grua aixeca i deixa sobre el gel. Les consignes són mantenir-nos en grup, evitar les clapes de gel que no siguin blanques i, en cas que aparegui un ós, dirigir-nos cap a la gàbia. Vaig en el primer grup, amb dos científics i en Trevor, armat amb un dels rifles de seguretat. Tots anem vestits amb els trajos mústang de color taronja que no només ofereixen protecció contra el fred, el vent i l’aigua, sinó que són especialment visibles contra el blanc del gel per facilitar un rescat hipotètic en cas de tempesta o desorientació. Camino sobre el gel i sento com crepita. Davant nostre s’estén una plana blanquíssima esquitxada amb zones de tons grisos i de color turquesa. La llum és encegadora.



Mentre ens endinsem a la banquisa, en Trevor m’explica que si hi ha algun ós per la zona, segur que ja ha sentit el soroll que l’Amundsen ha fet en trencar el glaç i la seva curiositat el dirigirà cap aquí. M’explica també que els óssos no tenen por de res i que, per la seva força i adaptació al medi, són força difícils de caçar. Un ós pot caminar per sobre de plaques de gel que cedirien sota el pes d’una persona i llançar-se a l’aigua enmig d’una tempesta amb temperatures de -60ºC, bussejar per escapar-se dels caçadors i nedar distàncies quilomètriques en aigües que superen lleugerament els 0ºC a la recerca de foques de més de 100 quilos que pot matar d’una mossegada.



Mentre els científics feinegen sobre el gel, m’allunyo una mica del grup. Sento llunyanes les seves veus. M’ajupo i agafo una mica de gel. El tasto, és poc salat. Al meu davant, només llum, fred i silenci...



Continuar llegint...

diumenge, 6 de juliol del 2008

Trevor

73º 03’ Nord, 127º 29’ Oest. Vorejant l’illa de Banks, ens dirigim cap al nord, a l’estret de McLure amb l’objectiu d’agafar mostres i fer unes mesures sobre el gel. Cada vegada se’n veu més. Des de fa unes hores naveguem seguint la línia de la banquisa i l’Amundsen, amb la seva proa poderosa, aparta sense miraments les plaques que, de tant en tant, ens barren el pas. Fa ja més d’una setmana que sóc a l’Amundsen. Estic còmodament situat i conec pràcticament a tothom. Hi ha una persona, però, que em desperta una curiositat que encara no he pogut satisfer, sobretot des del dia que, mentre sopàvem, li vaig demanar com havia après a identificar qualsevol espècie animal que se li posés davant i ell em va respondre, lacònicament: “Caçant”.

En Trevor és l’encarregat d’observar la vida salvatge amb què ens anem creuant al llarg de la nostra ruta per l’Àrtic canadenc occidental. És de l’illa de Banks i té unes faccions marcadament esquimals, i aquesta és la primera i darrera vegada que utilitzo aquesta paraula. La paraula esquimal prové de la llengua dels indis cree i significa, força despectivavent, ”que menja carn crua”. Quan es refereixen a si mateixos, els habitants de l’Àrtic utilitzen el terme inuit (inuk, en singular), que significa, simplement, “la gent”. Tant el terme esquimal com el terme inuit, però, s’acostumen a utilitzar incorrectament per designar tots els habitants de l’Àrtic quan, de fet, hi viu més d’un grup. Els inuit són originaris de Grenlàndia i l’Àrtic canadenc oriental i central. Al seu oest viuen els inuvialuit de l’Àrtic canadenc occidental, i a l’est, els saami de Noruega, Finlàndia i Rússia. Segueixo.

En Trevor, com deia, té unes faccions marcadament inuit o inuvialuit, això, sí que no sóc capaç de discernir-ho. És discret, es manté al marge de les converses i més que caminar, llisca pels passadissos, sempre embolcallat en una mena d’aura de silenci que fa por trencar. Potser és així com caminava sobre el gel durant la seva època de caçador, mentre esmolava les seves armes principals: l’enginy i la paciència. I és que sobreviure en el clima més hostil del planeta requereix un enginy extraordinari, del qual n’és una bona mostra la construcció del caiac, fabricat pels primers inuit amb pells i ossos, les úniques matèries primeres disponible a l’Àrtic. La paciència dels inuit és també llegendària, imposada per un entorn en el qual el Sol triga mesos tant a sortir com a pondre’s. I per sobreviure a les tempestes que fan davallar la temperatura fins a -60ºC, diuen que a l’Àrtic s’ha de ser valent, però no impetuós.

Tot això m’agradaria que m’expliqués en Trevor, però és difícil entaular una conversa amb ell. Passa la major part del seu temps al pont, on no tenim accés, o a la seva habitació. L’única solució és anar-hi parlant a petites dosis. He observat que és dels primers en dinar i sopar, així que cada dia, tan ridícul com un adolescent que espera la seva enamorada, cinc minuts abans que obrin el menjador vagarejo dissimuladament pels passadissos. Faig temps observant cada dia els mateixos mapes que hi ha a la paret, cosa que potser aixeca sospites sobre el meu estat mental, fins que el veig venir i em col·loco a la cua dos llocs darrere seu amb l’objectiu de seure, per cap més motiu que una casualitat aparent, a la seva mateixa taula. I així, amb preguntes assajades i llançades amb comptagotes, provar de comprendre què li ha ensenyat la buidor d’aquest entorn salvatge i encisador, i si, d’alguna manera, el meu enteniment tropical serà capaç de fregar la punta de l’iceberg de la relació que l’entorn teixeix amb el caràcter d’una persona, d’un poble, d’una cultura.

Continuar llegint...

dissabte, 5 de juliol del 2008

Tresors en el fang

72º 25’ Nord, 129º 10’ Oest. El fons del mar és ple de tresors, tots ho sabem. En el context d’un vaixell com l’Amundsen, però, dedicat a la recerca científica, potser cal redefinir el concepte de tresor i aparcar per uns moments els cofres curulls de monedes d’or i pedres precioses. Al fons del mar de Beaufort hi ha, essencialment, llot. Un llot marró i llefiscós que cap goleta espanyola carregaria en cofres a través del Carib. Un llot, però, en què estan interessats alguns buscadors de tresors força peculiars, com la Heike Link i la Mylène Bourque, que treballen en les seves tesis doctorals a l’Institut de Ciències del Mar de Rimouski del Quebec.


Des de la coberta de proa de l’Amundsen, amb l’ajut d’una grua i d’algun membre de la tripulació, la Heike i la Mylène es preparen per estudiar el bentos, és a dir, el fons del mar de Beaufort, que en aquest punt és només a 46 metres de profunditat. Per fer-ho, deixen caure a l’aigua una estructura metàl·lica, cúbica i sense base. Quan arriba al fons, aquesta estructura penetra el llot fins a una profunditat de mig metre. Un cop allà, mitjançant un mecanisme senzill, una portella en tanca la base i deixa la mostra a punt per recollir. A coberta, el resultat de la mostra és un bloc de sediments d’una superfície horitzontal de 40x40 cm i d’una profunditat de 50 cm. La Heike i la Mylène, ben protegides amb guants de goma fins als colzes, amb l’objectiu d’obtenir diverses mostres, s’afanyen a clavar en el bloc recollit uns cilindres de plàstic, buits i de diàmetres diferents. Després, amb cert esforç, arrenquen els cilindres mentre el llot petarrelleja sorollosament. Un cop al laboratori, ompliran ràpidament els cilindres amb aigua i mesuraran a quin ritme en desapareix l’oxigen, per tal d’avaluar l’activitat dels habitants del llot, que no són pocs.


La següent operació a coberta consisteix a deixar caure fins al fons una xarxa tancada en forma d’embut allargat i arrossegar-la cinc minuts perquè atrapi mostres de llot superficial. Quan retorna a coberta, el contingut de la xarxa és abocat a terra formant un escampall de fang en el qual ja es poden començar a buscar tresors. I comencen a sortir menuts cogombres de mar, diversos tipus d’estrelles, anèmones i la joia de la corona, un Mesidothea –una mena d’escarabat amb la cuirassa articulada- de gairebé 20 centímetres, tot un gegant del bentos. Les dues buscadores de tresors pentinen exhaustivament tota la mostra de fang i desen amb cura cadascuna de les seves troballes, fins que tot plegat acaba semblant més aviat l’escenari d’un torneig de lluita en el fang. Però l’objectiu d’aquesta segona mostra no és la diversió de l’espectador pervers, sinó mesurar la diversitat de la comunitat bentònica animal.


Totes aquestes bestioles que viuen en el llot juguen un rol molt important en el funcionament de l’ecosistema. La seva font d’aliment és el plàncton que, un cop mort, els cau del cel. A partir dels seus residus, la matèria orgànica que han ingerit es transforma en nutrients inorgànics que, impulsats per les tempestes hivernals, tornaran a la superfície per alimentar novament el fitoplàncton durant la primavera i l’estiu. Per la seva tasca fonamental de reciclatge, la Heike i la Mylène estan interessades en conèixer les diferències que presenta aquesta comunitat quan hi ha gel i quan no n’hi ha, i així poder comprendre de quina manera els pot afectar la cada vegada menor cobertura de gel durant l’estiu.


Continuar llegint...

divendres, 4 de juliol del 2008

Pesticides voladors

71º 13’ Nord, 134º 03’ Oest. El gener de 1992 un vaixell de càrrega que havia salpat de Hong Kong va patir una avaria durant una tempesta al mig del Pacífic. A causa del balanceig provocat per les onades, un dels contenidors del vaixell va caure a l’aigua, abocant-hi tot el seu contingut: aneguets grocs, castors vermells, tortugues blaves i granotes verdes. Fins a 29.000 joguines de goma per a banyeres. Alguns d’aquests animals van ser vistos a Alaska al cap d’uns anys i l’oceanògraf Curtis Ebbenmeyer, expert en corrents marins, no descarta que puguin travessar l’oceà Àrtic i arribar a la costa europea. Aquesta història, utilitzada en un conegut anunci de televisió, posa de manifest que la circulació oceànica connecta parts molt llunyanes del planeta. Amb la circulació atmosfèrica passa una cosa semblant, i per aquesta raó la científica de la Universitat de Toronto, Fiona Wong, és a bord de l’Amundsen prenent les mostres que li permetran acabar la seva tesi doctoral sobre els HCH.

Formats per 6 àtoms de carboni, 6 àtoms d’hidrogen i 6 àtoms de clor, els hexaclorociclohexans (HCH) són el principal component dels pesticides més utilitzats en l’agricultura mundial durant els anys 70 i 80. Des de la seva creació el 1945 se n’han fet servir uns 7 milions de tones, 6 dels quals només a l’Àsia. A mesura que es va anar veient que es tractava d’un producte altament tòxic, els pesticides que contenien HCH es van anar prohibint a tots els països. Els HCH es degraden, però dels 7 milions de tones abocades, encara queden més de 10.000 tones, la meitat de les quals es troben a les regions polars del planeta. De manera semblant a les joguines de goma, els HCH s’han anat evaporant i circulant a través de l’aire fins a les zones fredes on s’han acabat dipositant. I és en aquestes zones on són més persistents, fonamentalment per dues raons. En primer lloc, l’aigua freda de l’Àrtic, pel simple fet de ser més freda, pot dissoldre una quantitat d’HCH 9 vegades superior a la que pot dissoldre l’aigua d’una zona càlida. I en segon lloc, les baixes temperatures contribueixen a que els HCH es degradin més lentament, de manera que sobreviuen més temps en aquestes zones fredes.



La Fiona està interessada en determinar l’abundància de CHC a l’Àrtic, així com la seva evolució temporal. És a dir, quant de CHC hi ha i si augmenta o disminueix la seva quantitat. Per això utilitza unes bombes que el seu equip anomena afectuosament “Reina del flux” i “Reina de l’oceà”, que fan passar aire i aigua, respectivament, a través d’una sèrie de filtres d’espuma que atrapen els CHC. A continuació envasa curosament les espumes i les congela a -20ºC. Un cop al seu laboratori de Toronto, analitzarà la quantitat d’HCH capturats per les espumes i així podrà determinar-ne les quantitats als punts estudiats. La repetició d’aquest tipus de mesura al llarg del temps serà important per determinar l’evolució d’aquestes quantitats.



Quan un contaminant com els HCH entra a la cadena alimentària a través del fitoplàncton, s’hi va acumulant perquè els organismes no disposen de cap mecanisme per alliberar-se’n. D’aquesta manera, simplificant una mica, a través de les foques que es mengen els peixos que es mengen el zooplàncton que es menja el fitoplàncton, els HCH arriben a tots els nivells de la cadena, inclosos els humans que s’alimenten de foques i peixos. A més, com que no s’elimina, quant més amunt de la cadena alimentària es troba un organisme, més quantitat d’HCH acumula. Per entendre’ns, si un peix, al llarg de la seva vida ingereix 5.000 individus del zooplàncton, acumularà una gran part dels HCH que hi havia en tots aquests individus. Si una dona inuit menja en 25 anys l’equivalent a 2.000 peixos, acumularà al seu cos una gran part dels HCH que contenien tots aquests peixos, els quals ja parteixen de nivells molt superiors als del zooplàncton que, al seu tomb, parteix de nivells molt superiors als presents en el fitoplàncton. Els HCH són cancerígens, s’acumulen als greixos dels organismes i poden afectar també el sistema nerviós i el sistema hormonal. Si aquesta dona que ha acumulat HCH durant 25 anys queda embarassada, la llet que donarà de mamar al seu fill contindrà també HCH. I aquest és un fet que ja ha estat possible comprovar gràcies a diversos estudis sanitaris realitzats a l’Àrtic canadenc.

Continuar llegint...

dijous, 3 de juliol del 2008

Units per sempre

71º 04’ Nord, 133º 48’ Oest. Avui sí que, definitivament, el recurs del Sol ha passat a millor vida, perquè el Sol ja no es veu. Hem tingut un canvi de temps. La nit ha estat moguda i el dia encara ho és. Han caigut coses de la taula, les cadires de l’habitació, que, sorprenentment en un vaixell, tenen rodes, han rodolat amunt i avall fins que les hem tombat. Per escriure això, haig d’encallar les rodes amb peces de roba per no rodar fins a l’altra punta d’habitació. A fora fa més fred i a dins costa caminar pels passadissos sense topar amb les parets. A l’Amundsen, però, la vida continua.

La rutina del vaixell segueix amb els seus horaris sorprenents: esmorzar a les 7:30, dinar a les 11:30, sopar a les 17:30. Tenint en compte que ens trobem en un vaixell, però, el menjar és bo. Els menús són força equilibrats i ben cuinats. I és que el nostre xef, en Jacques Brandet, té una experiència de 28 anys en cuines de tota mena de restaurants. Aquest amant de les salses sap gestionar sàviament els 300.000 dòlars de carn congelada que carrega l’Amundsen. En tota la seva experiència, però, hi ha un ingredient que no ha incorporat al seu estil, l’oli d’oliva, fet del qual ens lamentem, mentre sopem, l’Eva -una noia mallorquina que treballa en la seva tesi doctoral sobre el fitoplàncton-, l’Stephane -el pescador grec de zooplàncton- i jo.

El mal estat del mar altera notablement l’activitat científica de l’Amundsen. No es pot sortir amb la zòdiac i no es poden fer servir alguns dels instruments més sensibles, com per exemple els que es basen en el funcionament de làsers per mesurar paràmetres físics de l’aigua. L’Eva està encantada que el ritme de mesures baixi, perquè així té més temps per processar les darreres mostres de fitoplàncton i pot reduir les seves jornades laborals de més de dotze hores. L’Stephane, en canvi, ha de continuar pescant zooplàncton en aquestes condicions més dures, com a bon pescador que és.

Després de sopar, anem cap al bar, obert només dimarts, dijous i dissabte de vuit a onze, en el qual es permet un màxim de cinc consumicions per cap, limitacions de la Guàrdia Costera del Canadà. El bar està situat en una habitació on hi ha una nevera, una barra, un parell de taules amb cadires i uns sofàs. Tot i els esforços per aconseguir un ambient de bar nocturn -un ordinador amb altaveus posa la música i la foscor s’aconsegueix tancant les cortines, que encara deixen, però, entrar algun raig de llum delatant- tot plegat té més aviat l’aspecte d’una festa infantil. És suficient, però, per prendre un parell de cerveses, esbargir-se una mica i xerrar en un ambient més relaxat que l’intens dia a dia dels científics. Aprofito aquest ambient de complicitat per preguntar a un dels científics canadencs no quebequesos sobre la qüestió del Quebec i el referèndum d’autodeterminació que hi va tenir lloc fa uns anys. Visiblement nerviós i en veu baixa, em diu a cau d’orella que aquest no és un bon lloc per parlar d’aquest tema, ja que en aquest vaixell és probable que hi hagi bastants separatistes.

Surto a fora i observo el cel ennuvolat i el mar que ja no és blau sinó d’un gris metàl·lic. Plovineja i unes onades força grans bressolen encara l’Amundsen amunt i avall. Més que marejar-me, aquestes masses grises i lluents m’hipnotitzen. I seguint el seu ritme deixo fluir pensaments que, com l’escuma de les onades, s’esfilagarsen amunt i avall mentre recordo la frase d’Ismael a la primera pàgina de Moby Dick, quan diu que el mar i la meditació resten units per sempre.

Continuar llegint...

dimecres, 2 de juliol del 2008

La importància d’anomenar-se zooplàncton

71º 27’ Nord, 133º 53’ Oest. És perfectament lícit, suportant la xafogor del mes de juliol des d’un sofà de Barcelona i havent llegit el post anterior d’aquest bloc, demanar-se si té algun sentit estudiar el zooplàncton de l’Oceà Àrtic. Abans de llançar preguntes agressives a l’aire, però, cal pensar que el món on vivim és una xarxa de relacions entre moltíssimes parts i que canvis en aquestes parts poden afectar-ne d’altres, encara que siguin ben llunyanes. Les zones polars tenen una gran influència sobre el clima de la resta del planeta i, en aquest sentit, l’Àrtic és un dels sistemes que més ràpidament està canviant com a conseqüència de l’escalfament global. Comprendre el rol del zooplàncton en aquest sistema pot aportar informació sobre alguns dels canvis que podem esperar.

Un dels papers més importants que representa el zooplàncton és la predació del fitoplàncton, així com ser l’aliment d’altres animals més grans. En aquest sentit, és important saber quant de zooplàncton hi ha a l’oceà per saber quina part de la mortalitat del fitoplàncton és deguda a la predació i quina part respon a altres factors, com per exemple l’excés de radiació solar a causa de la reducció del gel, provocada per l’augment de temperatura. També és útil per saber de quant aliment disposen els depredadors del zooplàncton, que són la base dels nivells superiors de la cadena que culmina en l’ós polar. L’abundància de zooplàncton és un dels paràmetres que mesuren els científics de l’Amundsen. A més, també n’estudien la taxonomia, és a dir, a quina espècie pertanyen els exemplars capturats. Això els ha de permetre, en el futur, comprovar si hi ha un augment d’espècies d’aigües més temperades, la qual cosa seria un senyal que la temperatura de l’Àrtic està augmentant.

Potser, però, el paper amb una influència més global del zooplàncton és la captació de carboni. Els nivells de diòxid de carboni (CO2) de l’atmosfera han augmentat notablement els darrers anys, principalment com a conseqüència de la crema de combustibles fòssils. El CO2, juntament amb altres gasos com el vapor d’aigua i el metà (CH4), contribueix a l’efecte hivernacle, gràcies al qual la temperatura del planeta es manté en uns rangs que permeten l’existència d’organismes com els nostres, els humans. Un excés d’aquests gasos, però, pot provocar augments de temperatura que poden afectar notablement tot el planeta. A l’haver-hi més CO2 a l’aire, l’aigua dels mars i oceans també n’absorbeix més. El fitoplàncton captura aquest carboni i l’utilitza per produir la seva pròpia matèria orgànica, que el zooplàncton fa seva quan s’alimenta. Un cop mort, el zooplàncton deixa de flotar i cau fins arribar al fons marí. El resultat del procés és, per tant, un flux de carboni des de l’atmosfera -en forma de CO2-, fins al fons marí -en forma de matèria orgànica morta.

Una de les preguntes que prova de respondre l’equip de l’Amundsen que estudia el zooplàncton és quina és la seva capacitat per captar i fixar carboni al fons marí, i quins són els paràmetres que poden afectar aquesta capacitat. També, si els canvis que s’estan produint a l’Àrtic juguen a favor o en contra seva. I en l’escenari actual d’augment de CO2 atmosfèric, aquesta sembla una pregunta força raonable que paga la pena provar de respondre.

Continuar llegint...

Pescadors de zooplàncton






71º 28’ Nord, 133º 55’ Oest. Són les 7 del matí. En cas de trobar-nos en latituds moderades, utilitzaria el recurs del Sol que tot just despunta i allargassa les ombres dels homes que s’afanyen a parar les xarxes. Per sobre dels 70º nord, aquest recurs és inútil i, per tant, em limitaré a dir que el Sol llueix, és clar, ben amunt. Malgrat no disposar de l’efecte dramàtic de la sortida de Sol, segueix sent hora de pescar. L’Stephane Thanassekos i en Gerald Darnis, dos estudiants de doctorat de la Universitat de Laval del Quebec, amb l’ajut d’alguns membres de la tripulació, preparen les xarxes que davallaran fins a 1.160 metres de profunditat. Amb aquestes xarxes no esperen capturar raps, llagostes ni calamars gegants sinó tot el contrari: el seu objectiu són els menuts animalons que formen el zooplàncton.

En general, el plàncton està format per tots els éssers vius sense capacitat per desplaçar-se més ràpidament que el corrent. El fitoplàncton és format per les algues microscòpiques i altres organismes que, mitjançant la fotosíntesi, produeixen matèria orgànica a partir dels nutrients i el diòxid de carboni dissolts a l’aigua. El zooplàncton constitueix el següent nivell de la cadena alimentària i el conformen tots els animals que s’alimenten del fitoplàncton. Aquests animals poden tenir mides de mil·lèsimes de mil·límetre fins a alguns centímetres. Per aquesta raó la xarxa que han parat l’Stephane i en Gerald té un ull de 50 micròmetres, és a dir, 50 mil·lèsimes de mil·límetre, de manera que els permetrà capturar tots els animals més grans que aquesta mida.

La xarxa baixa a 40 metres per minut durant gairebé mitja hora, roman al fons un minut i torna a pujar durant mitja hora més. L’espera dels científics, com la de caçadors o pescadors, és sempre inquieta, tensada per la curiositat de veure què pujarà des de més de mil metres de fondària. Arriba la xarxa i els pescadors recullen el seu botí, concentrat en els recipients situats al final de cada compartiment: molt de zooplàncton minúscul, de pocs mil·límetres el més gran, unes quantes gambes d’uns 10 centímetres i un peix de ben bé un pam, negre i de cap gros, que caldrà identificar. Una captura escassa des del punt de vista del pescador caçador, però abundant i de gran interès pel pescador científic. Un cop neta i endreçada la xarxa i distribuïda tota la pesca en recipients que caben en una petita maleta-nevera portàtil, els pescadors, satisfets, se’n van a esmorzar i a preparar-se per la llarga feina de laboratori que els espera. Gràcies als seus microscopis, l’aigua tèrbola que han capturat es convertirà d’aquí a poques hores en el món bulliciós del zooplàncton.

Continuar llegint...
 
Free counter and web stats