Quinuitug i les rates del gel

70º 43’ Nord, 117º 45’ Oest. És curiós com a tot arreu hi ha alguna espècie d’animal oportunista i resistent que sap viure i proliferar en grans quantitats a partir dels recursos existents, siguin quins siguin, deixalles incloses. I potser per aquesta raó se’ls compara amb les rates. A les ciutats costaneres de tot el món, les gavines s’han guanyat l’apel·latiu de rates del mar. La Barceloneta n’ofereix un exemple amb la imatge no poc freqüent d’una gavina devorant un colom mort. A l’Àrtic aquest paper el representa la foca anellada, com la que fa uns dies va visitar fugaçment l’Amundsen.

La foca anellada passa la major part dels seus gairebé quaranta anys de vida sota l’aigua. Utilitza les seves urpes per mantenir forats per respirar a través del gel i per excavar refugis per a les seves cries. És capaç de submergir-se durant vint minuts fins a cent metres de profunditat per buscar peixos i mol·luscs. Tot i ser un animal que constitueix l’aliment predilecte de caçadors tan eficaços com els óssos polars i les orques, prolifera de manera que els seus exemplars es compten per milions, i la clau de la seva supervivència és la solitud. Les foques anellades joves s’emancipen molt aviat de la llet materna i s’espargeixen per la costa i la vora de la banquisa. És curiós que, contràriament a l’estratègia gregària habitual, en un hàbitat essencialment buit com l’Àrtic, la solitud sigui una bona manera de sobreviure.

Una vegada es va trobar una orca que havia mort asfixiada per una foca mentre 24 foques més omplien el seu estómac. Aquesta mort per golafreria és impensable que es produeixi a causa de les foques anellades, perquè la seva solitud evita que les orques les acorralin com ramats de bestiar i les devorin una rere l’altra, com sí que, efectivament, fan amb altres espècies de foca. Als óssos també els cal una despesa energètica extraordinària per recórrer les distàncies de més de cent quilòmetres diaris que els calen per trobar-se amb una foca anellada, una presa, a més, ràpida i astuta. I per això els primers caçadors europeus, havent-les desestimat com a preses de caça per l’enorme quantitat de temps i energia que requeria la seva captura, les van anomenar rates del gel.

Si hi ha algú a l’Àrtic que té temps i paciència aquests són els inuit. Els caçadors inuit poden passar hores a -40ºC, immòbils a la vora d’un forat al gel, esperant que les foques surtin a respirar. La foca no només els proporciona carn per menjar i pell per abrigar-se, sinó que amb les seves potes es fabriquen pinzells i amb certes parts de la seva pell es construeixen unes cordes que, a diferència de la majoria de materials sintètics, conserven la flexibilitat sense trencar-se encara que la temperatura baixi per sota de -50ºC. Una vegada més els milers d’anys de coevolució en aquest ambient han dotat els inuit de la característica necessària per caçar aquestes foques, la seva paciència llegendària o allò que ells anomenen quinuitug. Una paciència que no consisteix en el simple fet d’esperar, impossible a -40ºC i envoltat dels udols esmolats del vent, sinó que requereix una mena de fusió amb el paisatge fins arribar a formar-ne una part essencial i una acceptació profunda dels fils amb què el temps teixeix la xarxa delicadíssima que connecta tots i cadascun dels habitants de l’Àrtic. Una paciència que, si es vol, també és la versió àrtica i poètica de la llei estadística que estableix que per tal que dues solituds errants es trobin només cal temps.